El senyor Riudameia

L'altre dia vam anar a caminar per la riera de Riudameia, a Argentona, que circula entre alzinars, vorejada per oms joves, l'inevitable canyar, i alguns alocs. Hi ha algunes cases de pagès, plantacions de pollancres, una de les quals, semiabandonada, sembla el paradís dels pigots; a l'estiu, prats rics en papallones. És un racó agradable, un refugi, tan a prop de la B-40 amb el seu soroll i el seu polígon industrial.

Al final del camí vam conèixer en Josep, el senyor de can Riudameia. L'home es va descobrir com un apassionat coneixedor de les bestioles que encara corren per la zona, els oriols, les puputs, les granotes, els toixons, i les cabretes (cabirols), que l'enamoraven. També li agradaven molt les àligues (de fet són aligots) que es posen a la pollancreda, a l'aguait de conills o talpons incauts. Això al senyor Josep ja no li feia tanta gràcia, però és clar... bé han de menjar, les àligues. El petit riu d'Ameia, que dóna nom a la vall, ara du les aigües que baixen de la depuradora d'Òrrius. Quan era petit, el sr Riudameia i la seva família bevien l'aigua del riu sense problemes, ara més val no fer-ho...
Vam descobrir noves expressions, com "correbardisses" (per descriure el cargolet) i "anar a garrameus".
Ens va prometre que, a la primavera, ens ensenyaria la bassa de ca seva on crien les granotes, i altres secrets del bosc. Parlant de secrets, de tornada, vam topar amb un animal ben difícil de veure.

(La pintura son grullas en Djäknebole, Västerbötten.)