Edgar Morin

Hay dos conceptos de desarrollo. El concepto que fue usual durante muchos años era la idea de que el desarrollo tecno-científico, económico, bastaba para remolcar, como una locomotora, los vagones de todo el tren del desarrollo humano, es decir: libertad, democracia, autonomía, moralidad. Pero, lo que se ve hoy día, es que es un hecho que estos tipos de desarrollo han traído muchas veces subdesarrollos mentales, psíquicos y morales.

Es evidente que el problema fundamental es el desarrollo humano, que debe ser un concepto multidimensional. Hay un concepto promedio, el concepto enmendado del desarrollo únicamente técnico. Fue en cambio la idea del desarrollo sostenible, la que introdujo la idea del porvenir del planeta, del porvenir de los seres humanos, y también la necesidad de la salvaguardia vital de los humanos, que es una consideración ética.

Pero, debemos ver, ante todo eso que resulta del desarrollo técnico-económico. Muchas veces fue el individualismo, en el sentido de pérdida de las solidaridades tradicionales; el egocentrismo, que también destruye y olvida las solidaridades, y que se consagra únicamente a su propio interés; la pérdida de muchas aptitudes polivalentes del ser humano por la hiper-especialización de cada persona, la pérdida de muchas facultades por la adaptación y para enfrentar su destino.

Se puede decir también que un cierto tipo de alfabetización no consistió solamente en el hecho de enseñar el lenguaje, de enseñar cultura, sino se caracterizó también por el hecho de rechazar, de despreciar culturas orales multimilenarias, que no sólo tenían supersticiones, sino que también saberes y sabidurías.

En este desarrollo, tal como podemos verlo en los países llamados desarrollados (o más desarrollados), hay la disminución del sentido de la responsabilidad personal, y hay muchas más cuestiones contraproducentes, como lo decía hace treinta años Ivan Illich, en todos los sectores: la polución urbana, la burocratización de las actividades, la hiper-especialización de la medicina que olvida las personas, todos los defectos, y enfermedades de la vida cotidiana.

Pienso que la incapacidad profunda de estos tipos de desarrollo es que están basados únicamente en la cuantificación, el cálculo, y consideran el bienestar humano únicamente en términos cuantitativos y monetarizados. No se ven los problemas de las calidades de vida, y la calidad misma de la vida, que escapan a la cuantificación.

No hay que subordinar más el desarrollo humano al desarrollo económico; debemos invertir esto y subordinar el desarrollo económico al desarrollo humano. Ese me parece es el papel ético fundamental. No debemos ser simples objetos en este Titanic sin piloto, sino que debemos cambiar y ser sujetos de la aventura humana.


Autor: Edgar Morin, "Estamos en un Titanic" (descarregar text complet)

La mort

Quan era petita, no entenia perquè la gent es posava tan trista quan algú moria; estava plenament convençuda de que, més tard o més d'hora, retrobaríem aquell ésser estimat al cel. Durant anys, quan jo feia alguna malifeta, temia que alguna de les meves tietes, que ja havien mort, m'estiguessin veient des de la seva llar celestial i que no aprovessin el meu comportament.

Ara no estic tan segura de que existeixi un cel, com la majoria de nosaltres els occidentals. Ni tan sols un cel per als gossos, on aquests puguin jugar per sempre més. Moltes vegades he sentit el pànic a la mort, a la idea terrible d'eternitat muda i cega. Tanmateix, els que estimem i ens sentim bé a la natura, no hauríem de tenir cap por, doncs quan morim retornarem al cel de la terra, allà on la nostra matèria orgànica alimentarà a milers d'invertebrats i es fondrà en humus, i després en plantes, i després... per sempre. Què bonic serà ser planta.

Jo vull morir-me al Bhutan.















Apunt fet de la Grisa morta, 12 de juny de 2009.

La Biodiversitat dels Països Catalans

La natura també és cultura. Com podem protegir-la els catalans?

Taula rodona organitzada per DEPANA i Òmnium Cultural.

Catalunya alberga una gran riquesa natural. Malgrat ser un territori força petit, la varietat de climes i substrats fa que el nombre d’espècies que l’habiten sigui molt elevat, respecte a d’altres territoris amb més extensió. D’altra banda, la tradició naturalista i conservacionista catalana també és extensa i, compta amb un llarg bagatge.

ÒMNIUM CULTURAL i DEPANA considerem que el coneixement i la conservació de la natura també són cultura, i en el marc de l’Any Internacional de la biodiversitat, organitzem un acte amb l’objectiu de difondre la riquesa biològica de Catalunya. També perseguim posar en valor els ecosistemes catalans i fomentar-ne la seva conservació, tot implicant al conjunt de la societat catalana.

La taula rodona comptarà amb la participació de diferents ponents, que exposaran els seus coneixements sobre la riquesa biològica catalana:

• Jordi Pigem, doctor en Filosofia, Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans. És autor de Bona Crisi (Kairós, 2009) i El pensament de Raimon Panikkar (Institut d'Estudis Catalans, 2007).

• Mª Purificació Canals, doctora en Biologia, presidenta de Depana

• Xavier Font, doctor en Biologia, investigador de l'IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat, Universitat de Barcelona)

• Ferran Rodà, doctor en Biologia, ecòleg del CREAF (Centre de Recerca i Aplicacions Forestals) i membre de la ICHN (Institució Catalana d'Història Natural)

Lloc: Seu d'Òmnium a Barcelona (C/ Diputació 276, Principal - BARCELONA) dijous 4 de març

Horari: 19h Acte gratuït

Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter

S'ha aprovat l'inici de la tramitació de la Llei de Creació del Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter. El resultat final va ser molt ajustat (67 a 62), amb vots favorables d'ICV, PSC i ERC, i vots en contra de CiU, PP i C's, partits que han presentat una esmena a la totalitat (CiU i PP, recolzada per C's que s'hi ha adherit).

Una bona notícia, malgrat les pressions d'una plataforma anomenada"Plataforma Defensem (?) Catalunya" per a que no s'aprovi aquest parc. Cal recordar que aquesta plataforma ha fet servir tota mena d'arguments manipuladors, afirmant que la figura de parc natural era incompatible amb l'agricultura i els usos tradicionals. Res més lluny de la veritat - en un parc natural s'hi pot conrear (veieu el Delta de l'Ebre, per exemple), s'hi pot caçar, s'hi pot pescar... No s'hi pot especular urbanísticament, i això deu fotre al líder d'aquesta plataforma, un patètic constructor anomenat Ball-llosera que ha rebut tot el recolzament de CIU (jo pensava que a aquest partit no li agradaven les plataformes).

Cal felicitar a tota la gent que ha lluitat per que això hagi estat possible, i lamentar agressions com la que va patir l'estany de Boada, ubicat a la finca del biòleg Ramon Fortià, a Palau-Sator (veure notícia).

Si finalment s'aprova, el parc tindrà una superfície total de 8.192 ha, de les quals 6.155 ha són terrestres (75%) i 2.037 ha, marines (25%), i abasta els termes de vuit municipis, tots del Baix Empordà llevat de l'Escala: Torroella de Montgrí (4.516 ha), Pals (571 ha), Bellcaire d'Empordà (484 ha), l'Escala (296 ha), Ullà (115 ha), Palau-sator (109 ha), Fontanilles (56 ha) i Gualta (8 ha), Cal destacar que el municipi de Torroella de Montgrí, el municipi que més aporta al parc (55%), ha estat un gran defensor del projecte. El seu alcalde, Josep Maria Rufí, en un article publicat a "El Punt", escriu:

"El Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter és una oportunitat de futur per preservar definitivament el medi natural i el patrimoni cultural, per revalorar l'agricultura del seu entorn i per dibuixar un nou model turístic ambiciós i adaptat als nous temps.

En una Catalunya que té més del 39% del primer quilòmetre de costa urbanitzat, aquest parc natural esdevé una garantia perquè es conservin i es potenciin els valor naturals i es faci el pas definitiu cap al canvi de paradigma que tant necessitem."

Recordo també el manifest que defensa la creació de la Reserva Marina d'Interès pesquer de les Illes Formigues. Hi ha molts pescadors artesanals que s'hi han adherit.

El picot garser mitjà i un alcalde consentit.

Faig un SOCC (programa de seguiment d'ocells de Catalunya) pels boscos caducifolis del Baix Aran. El trajecte ressegueix l'antic corriol que puja des del supermercat Boya fins al poble de Bausen; el caminoi travessa una magnífica roureda i bosc mixt atlàntic de til·lers, freixes, avellaners i faigs. És un paisatge solitari, gris a l'hivern, força únic a Catalunya - com únic és un dels ocells que hi viu, el picot garser mitjà (Dendrocopos medius). A cada SOCC m'en surt algun, i segons un recent cens del Centre Tecnològic Forestal per la zona hi ha uns quants territoris d'aquesta espècie, els únics que tenim a tot el país.
Dóna gust caminar amb els roures venerables, avis centenaris alguns d'ells.
Fa pocs anys va aparèixer una nova pista forestal, nova de trinca, com és freqüent a la Val d'Aran, on és costum esquinçar boscos fent pistes per arribar a bordes d'estiueig restaurades, o perquè els caçadors puguin arribar el més amunt possible amb els seus 4x4.
Fa uns anys, també, una fundació va voler comprar tota la roureda al municipi de Les, per a conservar-la en custòdia de territori. No va poder ser. Sembla que l'alcalde, personatge sinistre del PSC, acarona la idea, més lucrativa, de parcel·lar tota la vessant boscosa i fer-hi xalets, amb les seves corresponents pistes, si pot ser, asfaltades.
És commovedora la passió amb que alguns polítics de tercera reivindiquen el "dret a decidir esparracar el territori". Potser em mereixerien més respecte aquestes proclames, si no fos per què la majoria d'aquestes infraestructures es fan amb subvencions agràries desviades o fons europeus, que una servidora contribueix a pagar.
No tenim també el dret els ciutadans europeus a decidir sobre el que també ens afecta? O hem de pagar i callar?
Pot fer aquest cacic neandertal el que li roti amb el tresor que li ha tocat com a terra? "No les des perlas a los cerdos" diuen.
















Els drets a decidir no comporten obligacions, també? Totes aquestes rebequeries em recorden aquells nens mimats, que volen tots els drets i cap deure.

Avellanes desades per algun... pica-soques?

Trist i absurd final a Cabrils

El 22 de juliol de 2008 el Centre de Recuperació de Fauna salvatge de Torreferrussa va guarir i alliberar un xoriguer. L'animal va ser alliberat a les Pinediques, Taradell.
Ahir, quan tornava cap a casa, m' el vaig trobar mort al terra, juntament amb un estornell mig menjat. Electrocutats. Segurament el xoriguer va caçar l'estornell i se l'estava menjant dalt de la torre elèctrica de la foto. L'origen del xoriguer el sé perquè duia una anella.
Pesava 167g i era un mascle adult.

Una de quads

Los conductores de quads son encantadores. Su conducta es exquisita, intachable. Los de motocross también. Conocen bien el significado del término "tolerancia" y "convivencia", sagradas palabras que tan a menudo utilizan.
Los paseantes, en cambio, somos seres abyectos, en nuestro interior ruge el fuego de la ira y de la incomprensión.

El senyor Riudameia

L'altre dia vam anar a caminar per la riera de Riudameia, a Argentona, que circula entre alzinars, vorejada per oms joves, l'inevitable canyar, i alguns alocs. Hi ha algunes cases de pagès, plantacions de pollancres, una de les quals, semiabandonada, sembla el paradís dels pigots; a l'estiu, prats rics en papallones. És un racó agradable, un refugi, tan a prop de la B-40 amb el seu soroll i el seu polígon industrial.

Al final del camí vam conèixer en Josep, el senyor de can Riudameia. L'home es va descobrir com un apassionat coneixedor de les bestioles que encara corren per la zona, els oriols, les puputs, les granotes, els toixons, i les cabretes (cabirols), que l'enamoraven. També li agradaven molt les àligues (de fet són aligots) que es posen a la pollancreda, a l'aguait de conills o talpons incauts. Això al senyor Josep ja no li feia tanta gràcia, però és clar... bé han de menjar, les àligues. El petit riu d'Ameia, que dóna nom a la vall, ara du les aigües que baixen de la depuradora d'Òrrius. Quan era petit, el sr Riudameia i la seva família bevien l'aigua del riu sense problemes, ara més val no fer-ho...
Vam descobrir noves expressions, com "correbardisses" (per descriure el cargolet) i "anar a garrameus".
Ens va prometre que, a la primavera, ens ensenyaria la bassa de ca seva on crien les granotes, i altres secrets del bosc. Parlant de secrets, de tornada, vam topar amb un animal ben difícil de veure.

(La pintura son grullas en Djäknebole, Västerbötten.)

reflexions griposes sobre la noosfera

Al llit, ja és el meu segon dia de grip (suposo que ho és, si no, és un costipat molt bèstia).
El portàtil a la falda és un consol, i ahir, vaig sentir curiositat de googlear la paraula " 2012 ", a rel del comentari d'un amic. No em crec totes les profecies mil·lenaristes que l'acompanyen, però hi va haver una frase que em va deixar estupefacta: "se discuten varias teorías de un despertar mundial a una "conexión psíquica" que ocurriría en el año 2012, creándose una noosfera.".
Què cargols és la "noosfera" ? fent wikipedia, topo amb la següent definició: " la noosfera es la tercera de una sucesión de fases del desarrollo de la Tierra, después de la geosfera (materia inanimada) y la biosfera (vida biológica). Tal como la emergencia de la vida ha transformado fundamentalmente la geosfera, la emergencia de la cognición humana transforma la biosfera."

Ja m'ho temia!

Fa temps que tinc la sensació de que el nostre allunyament gradual de la natura, podria arribar a un moment definitiu de desconnexió total, de triomf de l'egoïsme antropocèntric. Ja no la necessitarem per a res. Dubto que ara mateix sigui possible, però en un futur, potser podrem conrear aliments de forma totalment artificial, (ja es fan ara tomàquets hidropònics pol·linitzats manualment) i sintetitzar tots els productes que ens calen.

Molts científics afirmen que amb la Revolució Industrial vam entrar a l'era de l'Antropocè. No sé com es traduirà aquesta era, però potser m'estimo més no veure-ho. Jo sóc una antiga, una nostàlgica. Estic passada de moda, enyoro els kumbaiàs. M'agraden el camp, els insectes, els ocells, els amfibis, els rius amb bosc de ribera que no són meres canalitzacions; m'agraden les alzines, els abellots, els escarabats, els gratapalles, els mussols, els gripaus, les libèl·lules, les mallerengues, les mussaranyes, els cagamànecs, els repicatalons, les guineus, les molses. Adéu amics, arriba la noosfera! No hi ha lloc per vosaltres, els homes volem reproduir-nos lliurement i acaparar tot els recursos, i també volem portar la nostra intel·ligència als seus límits.
Espero que els càlculs estiguin mal fets i aquesta situació arribi més tard del 2012, si pot ser, quan jo ja hagi fotut el camp d'aquest món.

Las dehesas extremeñas

Hay algo de sequía dibujística. De momento pondré algunas fotos de las dehesas de Zarza de Granadilla, enero 2009, con ese frío añorado. Mira que arbolazos. Lástima de las alambradas que hay por todas partes. Ya podrían haber dejado los antiguos muros de piedra, como en Suecia, que son mucho menos punzantes, pero igual de eficaces contra el ataque de las vacas bravas.

Reserva Natural: 10/09/09

Escolteu aquest programa on es parla de moonwatching i sobre la creació d'un tribunal per acabar amb la impunitat de les multinacionals